La mort és inherent a la vida, i al món occidental un tema tabú. A Mongòlia em va copsar veure com viuen envoltats de mort i s'accepta amb naturalitat. No fa fàstic, no fa angúnia; els ossos, la sang i les vísceres són elements molt presents. Arriba un nou fil #pastorsmongolia

Som al camp i una estudiant diu: "oh mira què bonic, una ovelleta solitària ben feliç!". Jo contesto: "no és bonica ni feliç, si no troba el ramat, al matí serà morta". I l'estudiant em mira amb cara d'absolut horror. Cada any toca explicar el mateix, la natura és implacable

la visió d'un animal solitari m'encongeix el cor. En aquest cas era una ovella, caminava lenta -potser coixa o malalta- i el ramat la va deixar enrere. Si el pastor no la recull aviat, serà aliment de depredadors i carronyaires. Molts pastors decideixen que un animal feble

o malalt fa més servei a l'ecosistema deixant-lo com a aliment per altres animals, ja que així de pas sanejen el ramat (només es reprodueixen els més forts). És un win-win, però l'estudiant encara no ho acaba d'entendre. És cruel, diu. Però és la seva primera trobada amb la mort.

Un altre dia, mentre prospectem, veiem a molta distància una vaca que no es mou, encongida i visiblement malalta. Els serveis veterinaris no són a prop, de fet l'assistència mèdica per nosaltres mateixos està a +4 h de cotxe. Aquest animal morirà allà mateix, sol a l'estepa.

Mentre se li acaben les forces, un gos s'apropa; potser té gana. Un animal solitari contra un altre. Sabeu la norma de no-intervenció? L'estudiant no l'entén: "hem de fer alguna cosa". Jo li responc "potser la vaca té una malaltia, no podem arriscar-nos, som al mig del no res"

Finalment el gos no la va atacar. Cada matí i tarda, al passar pel mateix lloc, buscava la vaca desitjant que 1) fos morta, o bé 2) que em deixessin un ganivet (els mongols m'ho van prohibir, però). L'estudiant seguai sense entendre-ho. Al 4rt dia, la vaca era aliment de voltors

Caminant per l'estepa es veuen constants recordatoris de com de brutal és l'hivern. Carcasses i pells per tot arreu, centenars d'animals que no van sobreviure perquè van arribar ja molt afeblits als inicis de la primavera. L'estudiant ja copsa que la natura al camp és implacable.

I que existeix una cadena tròfica. Els depredadors han de menjar i les presses han de morir. I a vegades trobes escenes esgarrifoses com quan veus de lluny, a les 7 del mati, un xai al costat d'un cadàver envoltat d'àligues (quan ens apropàvem moltes van agafar el vol).

Segurament l'atac havia estat a la nit i el xai, al tornar amb la mare ja morta, no la volia deixar. "Hem de salvar-lo". Vam esquivar la llei de no-intervenció: "D'acord", vaig dir, ja que el ramat no era gaire lluny (uns 2km). Vam organitzar una línia humana per guiar al xai.

L'estudiant ja ha vist animals solitaris, cadàvers, carcasses buides i sang. Encara l'hi falta veure, per primer cop, que l'animal que sacrifiques és el que menges durant 4 dies. Que no hi ha gresca ni riures en matar-lo, només rapidesa i respecte. Que absolutament s'aprofita tot

El greix i els òrgans per la sopa; es fan salsitxes amb els budells; la carn per la barbacoa; els caps per esmorzar o sopar; els peus pels gossos, la pell per assecar i guardar per l'hivern, a dins els gers. També es fan cordes i regnes pels cavalls. Tot a mà i amb ganivet.

Alguns estudiants miren curiosos, d'altres no poden. Tots són de ciutat i l'impacte és fort. A mi em va passar: veure als ulls de l'animal el moment exacte en què la vida s'escapa. És difícil d'explicar però et connecta a l'animal, a la cultura i a la terra. No és romanticisme.

Perquè després venen altres animals que també viuen allà i el cicle es tanca. Penseu que és una societat budista. Alguns estudiant ja entenen que la vida i la mort és un cicle i que hi ha llocs i cultures on no s'oposen els termes, sinó que un segueix l'altre en l'infinit.