Read on Twitter
Estic fonamentalment en contra d'aquest anàlisi. https://twitter.com/bfuste/status/1278451228528304128
El problema no és en el plantejament del tema: És cert que el creixement econòmic afavorit per la demanda interna (el fordisme) va dur a grans creixements de productivitat i reducció de desigualtats, però que si permets la deslocalització a països pobres el poses en perill...
...el problema el tinc amb la solució: la idea que això ho arregles limitant controls de capital en comptes de posar barreres al comerç. Ho he argumentat amb ells diversos cops i amb altra gent i em sembla que cometen errors de base en l'anàlisi dels fluxes internacionals.
Tot aquest argument ve d'una teoria que ha corregut des del 2008 que es diu el "Savings Glut", que diu el següent: La raó per la qual l'economia va petar durant la crisis financera és que els xinesos estalvien massa i havien d'invertir els diners a alguna banda...
...tot aquesta onada de diners va anar als EUA, on van comprar bons del govern americà. Això va fer que els americans cada vegada esdevinguessin més importadors nets, i alhora va baixar tant el retorn dels actius financers americans que va crear la bombolla sub-prime.
És un argument familiar perquè també s'ha fet a l'eurozona. Aquest segur que l'heu sentit: Com que Alemanya (com la Xina) vol exportar molt, això fa que els alemanys hagin d'estalviar i aquesta muntanya d'estalvis va acabar a Espanya, on va crear la bombolla immobiliària.
Per què diuen tot això? Segurament us sonarà si heu fet res d'economia internacional. Ve de la comptabilitat del que se'n diu la "balança de pagaments," que és on els estadístics apunten tots els fluxos que entren i surten del país.
En aquest sentit, sovint es parla de la "balança per compte corrent," que fa referència sobretot al comerç: Si és negativa (dèficit) vol dir que importes més béns i serveis dels què exportes (la balança comercial).
Però no és només comerç. Essencialment, registra tot flux financer que no té una contrapartida financera. Quan compres un cotxe a l'exterior, el flux financer va només en una direcció (perquè tu et quedes el cotxe i el venedor els diners).
Però quan pagues un deute a l'exterior, per ex, o una empresa paga dividends a un estranger, o un immigrant envia diners al seu país, tot això també s'envia a canvi de cap contrapartida financera. Per tant la balança per compte corrent suma tot això.
I la pregunta és: Com pots (en net com a país) comprar més del què tens o pagar més ingressos financers dls que reps? La resposta que sovint es dóna és: Endeutant-te. Per això sovint es veu un dèficit de compte corrent com a dolent: T'estàs endeutant per importar cotxes alemanys.
I d'aquí, tradicionalment en macroeconomia, s'han derivat una sèrie de termes: Un país exportador net és ESTALVIADOR i un importador net és DESESTALVIADOR. I és més, el país que és ESTALVIADOR ha d'estalviar en alguna banda, per tant envia aquest capital a ls desestalviadors.
Es veu la idea oi? Si jo com a país exporto massa t'estic enviant capital a tu i t'estic forçant a endeutar-te i especular. Aquest boom fa que encara importis més i per això els fluxos mai s'equilibren. I com que ets importador, molta gent en indústries exportadores per la feina.
Aquesta idea sembla verificar-se quan mires a la contrapartida de la balança per compte corrent: la balança per compte de capital, que és on es registren totes les inversions que entren i marxen del país. Les dues balances han de donar el mateix en net.
I això porta a Pettis i cia a dir que és el flux de capital (per exemple, especuladors o xinesos comprant actius americans) el que fa que el comerç s'equilibri en un sentit o l'altre (els EUA esdevenen importadors nets).
Això és un error garrafal. Les dues balances no s'"equilibren" via cap procés, són iguals per definició. Que com pot ser? Fàcil: si no hi hagués comerç (o dividends etc), la balança de compte de capitals sempre seria ZERO.
Penseu-hi un moment: Si un inversor xinès compra un munt d ebons o accions americanes, ha de donar un actiu financer a canvi (per exemple yuans). No hi ha un sinó DOS fluxes financers que es cancel·len l'un a l'altre. Igual quan els alemanys compren cases a la Costa Brava.
Proveu-ho amb qualsevol cas que us vulgueu imaginar: Un neozelandès té accions xineses, les ven a un gambià i compra bons islandesos. En cada pas hi ha DOS fluxes financers que sumen zero. La inversió fins i fora dels països NO SURT a la balança neta.
I llavors per què surt un balanç net? De nou: Per reflectir les transaccions sense contrapartida financera. Si un americà compra plàtans de Canàries, paga dòlars però no rep un actiu a canvi. El flux va en UN sentit (el canari ara té dòlars a un banc americà).
Però aquí ve la trampa: Que, per cobrar la venda, el canari acabi amb dòlars al Citibank de Nova York (de fet, més aviat serà el seu banc que els tindrà) NO és un flux inversor. Novament, els fluxos inversors sumen zero.
Per tant, la balança per compte corrent reflecteix essencialment el COMERÇ (i altres petites coses com els retorns diferencials a inversions PASSADES). Hi ha un flux de capital perquè la gent PAGA pel què compra. Però dir que el capital canvia els fluxes de comerç és trampós.
Pots limitar el comerç prohibint que els importadors paguin pel què compren? Sí, és clar, però això no és una limitació al CAPITAL sinó al comerç (és evident que el què es compra es paga, no fotem).
Aquí hi ha dos factors en joc:
1) Massa economistes no entenen aquesta comptabilitat (tinc documents per escrit que fan feredat) o l'han entès massa tard, quan ja tenien arguments a defensar.
2) Queda molt millor dir que arreglaràs els problemes econòmics atacant el CAPITAL.
1) Massa economistes no entenen aquesta comptabilitat (tinc documents per escrit que fan feredat) o l'han entès massa tard, quan ja tenien arguments a defensar.
2) Queda molt millor dir que arreglaràs els problemes econòmics atacant el CAPITAL.
Aclarim un tema que segur que molts al llegir això estaran pensant: I la moneda? I el tipus de canvi? La moneda SÍ que s'aprecia quan entra capital i per tant facilita importacions (són més barates) i deseoncoraja exportacions.
És cert! I és per això que els economistes en el seu dia van crear aquests models simplistes en què la balança per compte corrent s'equilibra via fluxos que afecten la moneda.
I en països subdesenvolupats pot fins i tot ser veritat. El motiu principal dels estrangers per obtenir moneda del Kazakhstan és per comprar-hi productes, no per invertir en empreses. Ergo hi ha correspondència entre divisa i balança per compte corrent.
En països com els EUA, Anglaterra, Alemanya... els fluxes bruts superen de molt els fluxes NETS de la balança. És més, sabem empíricament que quan produeixes productes més complexos l'efecte de la divisa en vendre més o menys a l'exterior cada vegada és menor.
A tot això hi afegiria, com a periodista que porta anys fent mercats, que la idea que el valor de la divisa correspon directament als fluxos és problemàtica. El preu d'una divisa líquida el fixen les expectatives, tipus d'interès i mil altres coses, no calen fluxos inversors.
Però vaja, que no vull negar que l'argument de "volem facilitar la vida als exportadors, cal rebaixar el valor de la moneda" no pot tenir cert pes, però aquest és un argument bàsic de tota la vida amb unes limitacions evidents (no ho pot fer tothom!).
Aquest no és l'argument que fan aquí, que es basa molt més en relacions entre fluxos que moltes vegades poden tenir correspondència però en què la CAUSALITAT és clau.
Què ha passat realment amb la Xina? Volien industrialitzar-se guanyant mercats i assolint economies d'escala fent productes barats. Per fer això, convenia mantenir el yuan baix. El banc central ho va fer imprimint yuans i venent-los per dòlars. Es va quedar amb un munt de dòlars.
Havia d'invertir aquests dòlars. Quin era el lloc més segur? Bons del tresor americà. Alhora, a mesura que un país esdevé un exportador net brutal, els altres grans països tendeixen a importar més (suma zero). I la deslocalització va fer perdre llocs de treball a Occident.
Però és clar, això ho sap tothom. És una història que entén fins i tot ma mare. Si en canvi agafem els fluxes monetaris que són RESULTAT d'això i els convertim en la causa de tot, tenim un Galaxy Brain complicadíssim a l'abast d'uns pocs privilegiats.
Adonem-nos que el Savings Glut va en contra de la idea (empíricament contrastadíssima) de la endogeneitat dels diners (els bancs creen diners del no res per finançar transaccions). Aquí el diner sempre te l'han d'"injectar" des de fora. Això ja hauria de fer sospitar.
Volem corregir/limitar fluxos comercials? Em temo que no hi ha vies fàcils. Cal atacar directament el comerç o els patrons de producció i productivitat. La divisió del treball internacional és el punt de partida. https://twitter.com/jonsindreu/status/1274017842833305600
Canviant la manera com el teu fons de pensions inverteix fora em temo que no canviarà gaire res.
Per cert, en aquest sentit cal agrair la feina de super-herois que han fet Borio, Shin i companyia al Bank for International Settlements per explicar tot això. Fins que vaig llegir els seus papers no tenia clar si qui havia embogit era jo. Gràcies infinites.
Aquí dos "papers" molt interessants per qui vulgui veure-ho pas a pas i amb perspectiva històrica:
https://www.bis.org/publ/work525.pdf
https://www.bis.org/publ/work684.pdf
https://www.bis.org/publ/work525.pdf
https://www.bis.org/publ/work684.pdf
I això, per cert, no vol negar que l'"elasticitat" del sistema financer importa. En el cas espanyol, segurament les caixes van poder crear més diners per finaçar "pelotazos" gràcies a estar integrats en una economia més avançada i financiaritzada com l'eurozona....
...però em sembla que tots els qui vam viure aquells anys vam experimentar que la bombolla va ser essencialment endògena, creada per decrets del sòl, connivències polítiques i mil altres factors domèstics. La idea que els alemanys van causar la bombolla no té massa sentit.
De moment ho deixo aquí. No sé s'hi s'haurà entès res. Fa anys que lluito aquesta batalla per aquí en anglès i crec que de moment vaig perdent.
